Aquí va un poema, també de la Susana Antolí de part del teu fillet gran!!! Com no podia ser d’una altra manera, es titula MARE MARETA! MAMA MAMETA! jejeje
Tendra abraçada
d’ales de fada.
Ram de meravelles,
bres de roelles.
Manta d’abric,
rossinyol a la nit.
Coixinet amorós,
cabell olorós.
Mirada de mel,
somriure de seda,
besets de cel,
veu de princesa.
Mira’m els ulls que cap fosca no venç.
Vinc d’un estiu amb massa pluges,
però duc foc a l’arrel de les ungles
i no tinc cap sangtraït pels racons
de la pell del record.
Per l’abril farà anys del desgavell:
set anys, cosits amb una agulla d’or
a la sorra del temps,
platges enllà perquè la mar els renti
i el sol i el vent en facin diademes.
Mira’m els ulls i oblida el cos feixuc,
la cambra closa, els grans silencis;
de tot això só ric, i de més coses,
però no em tempta la fredor del vidre
i sobrevisc, aigües damunt del somni,
tenaç com sempre.
Mira’m els ulls. Hi pots llegir el retorn.
Debades plou en algun lloc remot.
Tot és suau, i aquests instants que passo
configurant records que no he viscut
són uns instants d’intimitat extrema
densament plens de tot allò que vull;
moments de vida il.limitada i clara.
Debades plou. També debades xisclen
els falciots ran de finestra, i s’omple
molt lentament el càntir de la tarda.
A voltes cau una cortina espessa
damunt de tot, i tot esdevé estèril.
No és el silenci i és més que el silenci.
Floten els mots en una mar immòbil,
tota la cambra és un parany i esclaten,
inútilment, angoixes i projectes.
Res no distreu d’aquests instants terribles
com tancar els ulls i imaginar una noia
de cos propici al joc, a la baralla.
Des de les hores mortes, talaiot,
m’omplo la pell de dibuixos obscens
i tu hi ets, Marta, en tots. Minuciós
et ressegueixo sines i malucs,
el ventre lleu i el sexe ardent i obscur
amb la punta dels dits extasiats.
Ets una sola i moltes. Complaent
i complaguda alhora rodolem
per un pendent insòlit. Cada gest
perfà l’extrema intimitat del joc
desmesurat i estricte. Marta, els mots
que ens diem sense dir-los no són pas
escuma sinó aigua, i el desig
és un vast horitzó. Si tanco els ulls
te’m fas present i esclaten els colors.
L’arbre de llum tan densa dels sentits
poblat de nou de fulles i d’ocells.”
Els anys, com una rella,
caven solcs a l’eixuta pell dels pobres.
T’ho dic estranyament, però no et pensis
pas que he mudat d’estil:
sec, com abans, a un racó de la cuina
i em dic Miquel Martí i Pol com abans
i, com abans, visc al poble on vaig néixer.
Són els temps que canvien.
Ara la gent ocupa el lloc dels versos
i no s’hi val a fer jocs de paraules
per apagar la fam o la incertesa.
Els mots valen només allò que diuen,
i quan jo dic “el poble”
vull dir la gent que viu entorn de casa.
Ja veus si és fàcil d’estimar.
I possible.
Tan possible com créixer,
tan fàcil com alliberar-se
de l’home vell
i compartir l’angoixa
dels altres;
i l’esforç,
i l’esperança.
Anem per la vida, xino-xano o depressa; la gent passa pel
nostre costat i, de tant en tant, algú s’atura i es queda. L’atzar? El destí? Tant se se val, en definitiva aquesta persona passa a formar part de la nostra vida. Afortunada sóc, doncs un dia tu no vas passar de llarg i et vas aturar.
Ara, després de moltes vivències compartides i conviscudes podria escriure’t línies i línies o bé dedicar-te una foto, escriure’t un poema i si en sabés, fer-te una cançó. I com que de músics i poetes n’hi ha un munt, un que potser vares descobrir amb mi, me’l faig meu per poder-te’l regalar.
Imagina’t que no existeix el Cel,
és fàcil si ho intentes,
sense infern sota nostre,
sobre nostre només el cel.
imagina’t tota la gent
vivint l’avui…
Imagina’t que no hi ha països
no és difícil fer-ho,
res per què matar o morir,
no tampoc religió,
imagina’t tota la gent vivint en pau…
Pots dir que sóc un somiador,
però no sóc l’únic,
espero que algun dia te’ns uneixis
i així el món viurà com un de sol.
Imagina’t que no hi ha possessions,
voldria saber si pots,
sense necessitat de gola o fam,
una germandat d’homes,
imagina’t tota la gent
compartint el món.
Pots dir que sóc un somiador,
Però no sóc l’únic,
Espero que algun dia te’ns uneixis
I així el món viurà com un de sol.
Aquí va un poema, també de la Susana Antolí de part del teu fillet gran!!! Com no podia ser d’una altra manera, es titula MARE MARETA! MAMA MAMETA! jejeje
Tendra abraçada
d’ales de fada.
Ram de meravelles,
bres de roelles.
Manta d’abric,
rossinyol a la nit.
Coixinet amorós,
cabell olorós.
Mirada de mel,
somriure de seda,
besets de cel,
veu de princesa.
A la cuina poeta,
al jardí marieta.
Ai!
MARE, mareta! MAMA, mameta!
DIVISA
A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Maria Mercè Marçal
Per a tu, Pilar.
Per l’estimada Pilarona
Estimada Marta
Mira’m els ulls que cap fosca no venç.
Vinc d’un estiu amb massa pluges,
però duc foc a l’arrel de les ungles
i no tinc cap sangtraït pels racons
de la pell del record.
Per l’abril farà anys del desgavell:
set anys, cosits amb una agulla d’or
a la sorra del temps,
platges enllà perquè la mar els renti
i el sol i el vent en facin diademes.
Mira’m els ulls i oblida el cos feixuc,
la cambra closa, els grans silencis;
de tot això só ric, i de més coses,
però no em tempta la fredor del vidre
i sobrevisc, aigües damunt del somni,
tenaç com sempre.
Mira’m els ulls. Hi pots llegir el retorn.
Debades plou en algun lloc remot.
Tot és suau, i aquests instants que passo
configurant records que no he viscut
són uns instants d’intimitat extrema
densament plens de tot allò que vull;
moments de vida il.limitada i clara.
Debades plou. També debades xisclen
els falciots ran de finestra, i s’omple
molt lentament el càntir de la tarda.
A voltes cau una cortina espessa
damunt de tot, i tot esdevé estèril.
No és el silenci i és més que el silenci.
Floten els mots en una mar immòbil,
tota la cambra és un parany i esclaten,
inútilment, angoixes i projectes.
Res no distreu d’aquests instants terribles
com tancar els ulls i imaginar una noia
de cos propici al joc, a la baralla.
Des de les hores mortes, talaiot,
m’omplo la pell de dibuixos obscens
i tu hi ets, Marta, en tots. Minuciós
et ressegueixo sines i malucs,
el ventre lleu i el sexe ardent i obscur
amb la punta dels dits extasiats.
Ets una sola i moltes. Complaent
i complaguda alhora rodolem
per un pendent insòlit. Cada gest
perfà l’extrema intimitat del joc
desmesurat i estricte. Marta, els mots
que ens diem sense dir-los no són pas
escuma sinó aigua, i el desig
és un vast horitzó. Si tanco els ulls
te’m fas present i esclaten els colors.
L’arbre de llum tan densa dels sentits
poblat de nou de fulles i d’ocells.”
Miquel Martí i Pol
Fragment
Per molts anys.
Els anys, com una rella
Els anys, com una rella,
caven solcs a l’eixuta pell dels pobres.
T’ho dic estranyament, però no et pensis
pas que he mudat d’estil:
sec, com abans, a un racó de la cuina
i em dic Miquel Martí i Pol com abans
i, com abans, visc al poble on vaig néixer.
Són els temps que canvien.
Ara la gent ocupa el lloc dels versos
i no s’hi val a fer jocs de paraules
per apagar la fam o la incertesa.
Els mots valen només allò que diuen,
i quan jo dic “el poble”
vull dir la gent que viu entorn de casa.
Ja veus si és fàcil d’estimar.
I possible.
Tan possible com créixer,
tan fàcil com alliberar-se
de l’home vell
i compartir l’angoixa
dels altres;
i l’esforç,
i l’esperança.
Miquel Martí Pol
tot està per fer i tot és possible
Ara mateix
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Miquel Martí i Pol
Anem per la vida, xino-xano o depressa; la gent passa pel
nostre costat i, de tant en tant, algú s’atura i es queda. L’atzar? El destí? Tant se se val, en definitiva aquesta persona passa a formar part de la nostra vida. Afortunada sóc, doncs un dia tu no vas passar de llarg i et vas aturar.
Ara, després de moltes vivències compartides i conviscudes podria escriure’t línies i línies o bé dedicar-te una foto, escriure’t un poema i si en sabés, fer-te una cançó. I com que de músics i poetes n’hi ha un munt, un que potser vares descobrir amb mi, me’l faig meu per poder-te’l regalar.
Marta
Diego Torres COLOR ESPERANZA
Diego Torres ABRIENDO CAMINOS
Per molts anys!!!
Moltes felicitats!!!
Et desitjo un FELIÇ ANIVERSARI !!!
Molts PETONS carinyo.
IMAGINA’T
Imagina’t que no existeix el Cel,
és fàcil si ho intentes,
sense infern sota nostre,
sobre nostre només el cel.
imagina’t tota la gent
vivint l’avui…
Imagina’t que no hi ha països
no és difícil fer-ho,
res per què matar o morir,
no tampoc religió,
imagina’t tota la gent vivint en pau…
Pots dir que sóc un somiador,
però no sóc l’únic,
espero que algun dia te’ns uneixis
i així el món viurà com un de sol.
Imagina’t que no hi ha possessions,
voldria saber si pots,
sense necessitat de gola o fam,
una germandat d’homes,
imagina’t tota la gent
compartint el món.
Pots dir que sóc un somiador,
Però no sóc l’únic,
Espero que algun dia te’ns uneixis
I així el món viurà com un de sol.
(J.LENNON)
TRADUCCIÓ:J.GURRUCHAGA
Per molts anys ! Moltes felicitats ! Molts Petons !
Per Molts anys!!!
FELICITATS!!!
Hola guapa! el meu cigronet i jo et desitgem moltes felicitats en el teu aniversari. Un petó.
gstbtrnysrnws