Tú que tantas veces me envolviste en tus olas cuando estaba triste,
extrañando al amor que estaba lejos…
Tú que recibiste mis lágrimas confundiéndolas con las gotas que son tu esencia;
por ellas eres lo que eres…
Tú que brindaste paz y sosiego a mi espíritu andariego…
Tú que me enamoraste tantas veces, ocupando mi tiempo, robando mi tiempo,
enredándome en tu tiempo tan salvaje y desmedido…
He necesitado confundirme con tu cuerpo y acariciarte tantas veces,
en cada salto, en cada cielo, en cada luna reflejada en ti…
No dejes que los hombres te cambien de color y piensa que, cada vez que te visito,
me ilumino con estrellas de mar, con vida, e ilusión.
Un desig molt fort i sincer de que no perdis mai l’humor ni el somriure. Amb aquesta família i aquests amics ho tens fàcil, però, de vegades, el mar s’embrabeix i sembla que s’hagi tornat boig. És qüestió de temps: deixar-li passar el moment, els dies… i el sol torna novament a escalfar i a il·luminar l’ambient amb molta més força que abans.
Més MAR
Et deixo un pont de mar blava
(Miquel Martí i Pol – Lluís Llach)
Et deixo un pont de mar blava
que va del somni fins els teus ulls,
des d’Alcúdia a Amorgos,
del teu ventre al meu cor.
Et deixo un ram de preguntes
perquè t’emplenis els dits de llum
com la que encén l’esguard
dels infants de Sidó.
Un pont que ajudi a solcar
la pell antiga del mar.
Que desvetlli la remor de tots els temps
i ens ensenyi l’oblidat gest dels rebels,
amb la ràbia del cant,
amb la força del cos,
amb el goig de l’amor…
Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec,
un pont que agermani pells i vides diferents,
diferents.
Et deixo un pont d’esperança
i el far antic del nostre demà
perquè servis el nord
en el teu navegar.
Et deixo un vers a Sinera
escrit amb traç d’un blau lluminós
que cantava a l’Alguer
per cantar el seu enyor…
Et deixo l’aigua i la set,
el somni encès i el record.
I a Ponza la mort
per viure cara al mar.. el mar… el mar.
L’espai ple de llum
on s’emmiralla el mar… el mar… el mar.
El blau del nostre silenci
d’on sempre neix la cançó.
Que desvetlli la remor de tots els temps
i ens ensenyi l’oblidat gest dels rebels,
amb la força del cant,
amb la ràbia del cos,
amb el goig de l’amor…
Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec,
un pont que agermani pells i vides diferents,
diferents.
POEMA AL MAR
Cristina Cioffi
Tú que tantas veces me envolviste en tus olas cuando estaba triste,
extrañando al amor que estaba lejos…
Tú que recibiste mis lágrimas confundiéndolas con las gotas que son tu esencia;
por ellas eres lo que eres…
Tú que brindaste paz y sosiego a mi espíritu andariego…
Tú que me enamoraste tantas veces, ocupando mi tiempo, robando mi tiempo,
enredándome en tu tiempo tan salvaje y desmedido…
He necesitado confundirme con tu cuerpo y acariciarte tantas veces,
en cada salto, en cada cielo, en cada luna reflejada en ti…
No dejes que los hombres te cambien de color y piensa que, cada vez que te visito,
me ilumino con estrellas de mar, con vida, e ilusión.
Mar, relax, tranquil·litat...
Ara una mica de muntanya.
Més relax i més mar
Ones i més ones
Un desig molt fort i sincer de que no perdis mai l’humor ni el somriure. Amb aquesta família i aquests amics ho tens fàcil, però, de vegades, el mar s’embrabeix i sembla que s’hagi tornat boig. És qüestió de temps: deixar-li passar el moment, els dies… i el sol torna novament a escalfar i a il·luminar l’ambient amb molta més força que abans.
Molts petons, molta felicitat i molta merda.
Xordi i Carme
Per molts anys Pilar!!!
I ànims que això no és res…
Els que en tenim uns quants més t’ho podem assegurar.
Que t’ho passis molt bé. Una abraçada